divendres, 20 d’abril de 2012

Vides imaginaries i el cas Darko Maver

Hola companys,
En la lectura de "Escriptures Hipertextuals" he ensopegat amb el cas Dako Maver (que no us explico, perquè suposo que tots hi haureu arribat, sino, aneu a la p 156). Bé, el motiu de la meu comentari és la idea que projecta el text de, per dir-ho així, la facilitat en la que la mentida es pot mantenir i escampar per la xarxa. Això, per bé o per mal, no té res de extraordinari i, vaja, com sempre, tecnologia a banda, tot és una qüestió de credibilitat. De vides imaginaries -i exemplars-la literatura  n'està plena. Tenim un exemple en el llibre de Marcel Show "Vidas imaginarias" en el que l'autor converteix vides reals en imaginaries i, la diferencia de que no són certes la sabem perquè és un autor de narrativa. També un cas curiòs és el de Marco Denevi i el seu llibre "Falsificaciones"  on l'autor especula amb possibilitats "històriques" Sí el llibre és digues "Biografias" potser seria, fins i tot creible. Tot i que ja sé que tots aquest són personatges reals modificats i el cas de Darko Maver és fruit, 100% del imaginari, doncs, vaja, el món està absolutament ple de fraus (no artístics, és clar...) Fa anys, treballant a una emissora de ràdio, va apareixer un presumpte nou anunciant i volia oferir serveis de captació de capitals per invertir. L'home va llogar una oficina al Passeig de Gracia, va desplegar una gran campanya de comunicació i, fins i tot, a internet (el primer que vaig fer per saber qui era el perssonatge) apareixia una web hipervinculada amb grans operacions "worldwide" des de la City... en fi, no cal dir que tot era un engany sense cap "lustre" artistic...

I, bé, encara que no estigui gaire bé, vaig a autocitar-me a la meva novel·la: L'ull de bronze (Cossetania 2011):
[...] En el millor dels casos, si obres en poder de col·leccionistes eren posades a la venda encara podien aconseguir un millor preu pel fet de la misteriosa desaparició de l’artista. 
En un cas, un periodista avorrit —un ignorant— va qüestionar fins i tot l’existència real de l’escultor, i plantejava la hipòtesi que els seus treballs haguessin estat fruit d’un “equip” i després hi hagués hagut, diguem-ne, un actor que representava el paper pels clients… No cal dir que vaig engegar-lo a volar. També altres d’avorrits, amb informació filtrada per algú de la galeria sobre les nostres relacions personals i l’estada a Tossa de Mar i el posterior viatge a Tunísia

diumenge, 15 d’abril de 2012

La informació mesurada en metres


Hola companys,

Sóc un visitador de llibreries i biblioteques compulsiu i, sí,  m’agrada veure llibres, lloms, fotos, textos, tipografies i, vaja, fins i tot m’agrada l’olor de la tinta i trobar notetes perdudes en llibres aliens (fa uns dies vaig anar a buscar un llibre a la biblioteca per fer una pac de literatura medieval i, quina sorpresa, dins hi havia una paperet d’algun estudiant de la UOC que havia passat per allà...) Bé, aquesta tarda mateix he estat mirant un llibre preciós de l’obra de Jack London com a fotògraf que vaig comprar la Setmana Santa passada a una llibreria de Grenoble i fa estona que miro de pensar com podria ser aquest llibre sense paper, sense cobertes, guardes i tots els artefactes que en regim proper a la papiroflèxia s’han anat apoderant de les edicions en paper per fer-les més atractives, fent que el llibre esdevingui, amb els seus recursos, un encebador d’emotivitat que de ben segur, altera la percepció de la informació. 

A la fotografia, de 1903, podem veure l’autor escrivint un dels seus contes i, precisament té una petita selecció de llibres sobre la taula, que suposem, poden ser diccionaris i altres obres de consulta que hauria triat com a útils per a la seva feina. Això em fa pensar en la inundació d’informació que pot arribar a ofegar-nos si no sabem bé com escatir-la. Així, aquest llibre té 277 pàgines, unes 200 fotografies i dues pàgines de bibliografia. Si posem  “Jack London” al cercador surten 12.400.000 resultats dels que, per descomptat, n’ignoro la rellevància.
La foto és del llibre Jack London, photographe. Ed. Phébus Libella 2011. La fotografia està posada en aquest article com a part d'un treball acadèmic. En cap cas es pretent vulnerar els drets.

 
En  tot cas he titulat aquest article amb la informació mesurada en metres perquè, com potser haureu observat quan es parla de la capacitat d’arxius públics o de biblioteques és parla dels metres lineals de prestatgeries essent el factor quantitatiu el que sovint es fa servir per denotar capacitat i “saber” acumulat.  Bé, tot això ve a tomb d’una conclusió a la que vaig arribar l’altre dia, tot passejant per algunes llibreries del centre de Barcelona a les que vaig constatar, o al menys em va donar la sensació, que la presencia del català va reduint metres lineals (i, això, quan ets escriptor –modest i no mediatic- i busques els teus llibres i veus que no hi són, però sí biografies de personatges inversemblants, doncs, francament, crema una miqueta).

Em vaig consolar tot pensant que la xarxa seria la salvació, doncs allà no hi ha metres per escapçar i la cultura campa lliure i sense comprensibles raons d'espai. L’alegria, però, em va durar poc, ja que de sobte, en els blogs va aparèixer el .es, que per descomptat, segons ha declarat Google, no és cap mostra d’absurd nacionalisme del s. XIX sinó una mesura d’higiene i de prevenció de la xarxa per evitar possibles mals usos. Tanmateix, i no entenc massa perquè, precisament, mentre vaig ser a França, tot consultant el blog, sortia amb .fr. Suposo que deu ser algun refinament tècnic. Així doncs la identitat, a la xarxa, també és mesura en metres.