divendres, 25 de maig de 2012

Fonts fidedignes afirmen que...



Hola companys,
A la lectura dArt, territori i cultura dels mèdia d’Anna Fuster m’interessa especialment les idees dedicades al periodisme i l’abrasió que suposa als mitjans massius unidireccionals tradicionals. De fet la pluja d’opinions és un mètode  d’informació i desinformació com qualsevol altre. 

       Per això proposo, per il·lustrar aquestes idees aquest dos acudits del Perich, publicats el 1974 al llibre Cinco humoristas de hoy i malgrat els 38 anys que ens distancien, són d’una actualitat preocupadament rabiosa (l’editor s’hauria de plantejar fer-ne una nova edició sense tocar ni una coma... els acudits de Cesc, Perich, Chumy Chumez, Forges i Summers, semblen fets d’aquest mati... i jo tenia 9 anys...)

      Bé, però tornem al tema, i diguem que hem transitat del “parte o boletin” de noticies difoses pels respectius governs des de les trones del ministeris de informació i propaganda (si més no, mentre van fer servir la paraula propaganda eren, al menys en aquest sentit, molt més honestos) a la llibertat de premsa / expressió, que més aviat era la llibertat d’expressió per als lobbys empresarials i politics que controlaven els canals de difusió, i això inclou des del Prvda fins El Alcazar...

Aquest mitjans tradicionals responen a la idea moderna de l’esser humà integrat en un grup i que segueix, més o menys, un guiatge com aquell que va d’excursió organitzada i segueix la noia de la banderola verda (i tothom del teu grup porta barretet amb una cinta verda) de sobte -tornem a transitar- es troba que no hi ha guia i ni tant sols cinta verda... i, esgarrifeu-vos, ben just sap quina ciutat està visitant (en el millor dels casos pot suposar: si avui es divendres això deu ser és Paris...)

Aterrem doncs a la postmodernitat aquella que promulga que tots tenim dret individual, per davant del de grup i assistim a l’adveniment d’aquest milions i milions de weblogs que manifesten les seves opinions del món que ens toca veure (viure?) i és aquí on volia anar a parar: veure-ho no és el mateix que viure-ho.

Diguem que els mitjans tradicionals informaven i desinfomaven a discreció i, d’alguna manera, al llarg dels anys i de les garrotades, havíem aprés el codi (altrament  ja ens estaríem matant pels carrers faria temps). Ara, però, en aquest transit, passem de la guerra convencional tipus medieval (mira, Prvda i El Alcazar van de perles per aquest exemple) on tothom porta un escut amb la seva divisa i saps de quin peu calça, a una guerra de franctiradors en la que tothom pot intervenir-hi, encara que no sigui la seva guerra, ni porten divisa visible i difícilment saps si el que et mata foc amic o enemic.

No es que estigui apocalíptic o conspiranoic (hi ha dies que sí que ho estic, i més, després d’haver vist i sentit, pels mitjans més convencionals, les declaracions sobre la cosa de la copa paquidèrmica i ese par de cajones alegres con discolas facturas perdidas) però em pregunto si l’escalforeta peninsular seria la mateixa sense el corifeu mediàtic convencional i en canvi tota la moguda declaratòria i contradeclaratoria fos només “vista i viscuda” en un entorn blocarie. 
Crec que coexistència dels dos camins serà bastant llarga (encara que teles, ràdios i diaris es passin a Internet, en realitat la política de divisa visible és la mateixa) i es retroalimenten, es modifiquen i s’institucionalitzen l’un a l’altre, convivint  i combatent.... vaja, com sempre al llarg de la història de la humanitat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada