dimarts, 15 de maig de 2012

Save the writer!


Hola companys
Estic llegint “de la cultura manuscrita a la cultura electronica (Moreno Hernandez)” on hi ha un interessant capítol anomenat literatura, autoria y colaboración hipertextual, i  diu, a la pàgina 35 hay otra función del autor, la  que actúa restringiendo la proliferación de sentido”

Dit així sona fatal, quasi com si l’autor fos una mena d’ens egoista i monopolitzant d’una idea materialitzada en text. En el post anterior he dit que l’hipertext és quelcom ben vell i, sense cap dubte que tot el que som i tot el que escrivim és deutor de l’entorn. Tanmateix l’autor amb el seu esforç, la seva visió i la seva perspicàcia (si la té) confegirà d’aquelles visions un retrat únic fruit de la interpretació que hagi fet el seu intel·lecte.

Aquestes obres hipertextuals com Afternoon. A Story, Joyce, l’autor, va crear una situació i va ser tria seva configurar-la amb les opcions hipertextuals que el programa   Story Space li oferia en aquell moment.
És a dir: seria lícit afegir més opcions o més finals fins fer desaparèixer, per exemple, la mort de la dona?

És com  si algú volgués afegir una pinzellada a un Picasso o un Malèvitx.... ;) 
           
Òbviament la intervenció en un text fet com un experiment, un assaig, una especulació, o a una obra directament d’ontologia col·laborativa és quelcom perfectament lícit, però crec que també és respectable –i necessari- la clausura de l’obra o, si més no, sempre tenir clar el botó de retrocés a punt, per poder veure d’on venim, com els geòlegs que llegeixen la història de la terra en les capes d’un penya-segat.  

Dit això i, seguint amb l’obra tancada/oberta i la funció del lectoautor que descriu Koshimma, penso que la majoria dels lectors són autors en el sentit que cadascú, durant la lectura, és fa la seva interpretació i les seves especulacions sobre la història, la trama o els personatges. Altra cosa és que el lector pugui / tingui ganes / sigui prou bon escriptor / no li faci mandra / o li vagui d’escriure o intervenir-hi. He observat que el zapping televisiu decreix proporcionalment al nombre augmentant de canals....

Diguem que totes les informacions que anem bolcant en aquests blocs creen un corpus d’informació sobre el hipertext, en forma de hipertext, molt important i que de la seva lectura, a salts o en línea, cadascú de nosaltres confegirà un coneixement propi i únic del que és l’hipertext. Però és possible gràcies a que seguim un ordre i que els post poden ser contestats però no tocats per algú que no sigui el propi escriptor. 

Podríem haver obert un bloc comunitari per veure que passa amb l’escriptura col·lectiva...Glups... però ara ja no hi ha temps! :)

6 comentaris:

  1. Hola Albert! La teva entrada m'ha recordat una notícia que he llegit avui a La Vanguardia sobre un llibre que es diu #24H. Ara faré una entrada al meu blog comentant-la!

    ResponElimina
  2. Hola Albert,

    m'ha agradat la comparació que has fet amb un Picasso, sobretot perquè defineix molt bé allò que expliques i que comparteixo totalment amb tu. Personalment crec que l'hipertext, pel que fa a la creació literària, ha de tenir un límit ja que, en cas contrari pot desvirtuar la idea mare, la que ha sortit de l'autor. Així que hipertext en literatura sí, però amb limitacions. En canvi hi ha d'altres vessants en les que l'hipertext és molt útil com en el cas de les enciclopèdies o d'altres produccions que no comportin el pes específic de la pròpia creació.

    ResponElimina
  3. Hola Albert,

    A mi també em sembla molt encertada la metàfora de la pinzellada. I més enllà de la necessitat de l’obra tancada de què parles, penso que la pretensió dels comentaristes postmoderns d’elevar el lector a autor és una mica excessiva. També em semblen exagerades les anàlisis que parlen de la fi de la tirania de l’autor. Deu ser que sóc un home del Renaixement ;-)

    Jo em quedo amb el concepte de ‘conarrador’ que empra Raine Koskimaa, sobretot pel que fa a l’àmbit de la narrativa hipertextual. Em sembla que en la majoria de casos equiparar el lector amb l’autor és excessiu, ja que el lector es mou dins uns paràmetres limitats. El lector amb la seva tria modifica la narració (trama), però no amplia les possibilitats totals de la història. Per tant, més que autor és conarrador.

    Jo veig que la interactivitat hipertextual és com el procés de descentralització d’Espanya. L’Estat pot cedir poder de decisió a una autonomia, però si l’autonomia no esdevé Estat, mai no podrà equipar-se a aquest i, per tant, sempre serà una cosa diferent.

    ResponElimina
  4. Hola,
    totalment d'acord en que els lectors ja som autors sense l'hipertext. Sempre que llegeixes algun llibre t'imagines situacions o finals alternatius, fins i tot de vegades penses que són millors que l'original (som així de xulos!). Però l'hipertext ens permet plasmar-ho, el que hem imaginat no queda només en la nostra imaginació sinó que podem compartir-ho i fer-ho real. Tot i que això segurament ens abaixi els fums!

    salut.

    ResponElimina
  5. Hola Albert,

    estic d'acord amb el que comentes sobre la capacitat de modificació que ofereix l'hipertext.

    Al text dius: "crec que també és respectable –i necessari- la clausura de l’obra". En aquest punt estic totalment d'acord amb tu però, no crec que es doni de facto aquesta situació, ni a l'hipertext ni a la literatura en format llibre. Són nombroses les obres que continuen, modifiquen o s'inspiren en un altra obra per tal de crear una de nova o oferir al públic una continuitat que, no estan però, escrites pels mateixos autors sinó que, altres escriptors (abans lectors de l'obra original) van decidir crear una de nova a partir de la original. No és això mateix el que passa a l'hipertext? Crec que la situació és similar, només que, a l'hipertext aquesta característica és més visible que a la literatura tradicional.

    ResponElimina
  6. Hola Albert, yo creo que existen obras de arte que permiten que el espectador hiperactue con ellas y que de dicha comunicación surja algo nuevo o al menos ligeramente alterado, creo que el secreto esta en que dichas modificaciones no alteren el mensaje inicial, es decir, que no pueda ser cambiado el mensaje.
    Un abrazo

    ResponElimina